Recordo que, de petita, quan em preguntaven quins somnis tenia i a què volia aspirar, no trobava cap resposta que és posés a l’alçada d’aquesta pregunta. Em convencia a mi mateixa que no tenia somnis perquè mai havia parat a pensar què volia. Potser pensava que no n’era prou capaç, que si m’atrevia a fer el que realment desitjava, m’equivocaria i seria assenyalada amb el dit.

Vivim en una societat on aquest dit segueix molt present i on l’equivocació està mal vista. Si vas pel món explicant que t’has equivocat moltes vegades, i moltes més que ho faràs, i que gràcies a aquestes ensopegades, t’has convertit en una persona més forta i capaç de tot, et miren amb recel. Com si els parlés d’una cosa extraordinària, com si provingués d’un altre planeta.

Tenim por al fracàs. Perquè admetre que pots fracassar és tenir la certesa que ho pots perdre tot. Saber que l’estabilitat que sempre has tingut i somiat, pot desaparèixer d’un moment a l’altre. Això ens aterra, aquesta sensació de fragilitat ens fa por i preferim excusar-nos i dir que el risc no està fet per nosaltres.

Quan trobem algú que ha sigut capaç de deixar-ho tot i abandonar el que ell mateix s’havia imposat per fer el que realment li agrada, el que de veritat estima, la societat li diu que s’estrellarà. Que s’està equivocant, que no li sortirà bé i que no pot deixar-ho tot a la pura sort.

Les persones que són capaces d’arriscar-se i d’enfrontar-se a qui sigui per sentir-se plens no pensen en la sort i tampoc en les casualitats. Creuen en ells mateixos molt més del que mai havien imaginat i ho fan sabent que tenen moltes probabilitats de fallar. D’equivocar-se. D’haver de tirar enrere. De lamentar-ho. Però és la seva decisió i ningú els hi podrà treure.

No està de moda felicitar els que són valents ni els que fan una bona feina com tampoc ho està que ens alegrem dels seus èxits i dels seus somriures. Preferim criticar-ho tot sense saber res, viure còmodament des de l’altre cantó  i apartar-nos del risc a caure, a fallar i a l’equivocació.

L’única manera d’aprendre i d’avançar és equivocant-nos i això només s’aconsegueix intentant-ho una i una altra vegada. És l’única forma de saber si el camí que estem seguint és el correcte o no. Ser sabedors del que fem malament és el millor regal que ens pot caure i quan ens n’ haguem adonat, ja decidirem si ho podem millorar.