El passat 26 de Desembre de 2015, l’Alan, un transsexual menor de 17 anys, es va suïcidar per assetjament escolar. Feia pocs dies que un magistrat li havia autoritzat el canvi de nom al seu DNI. Fa pocs dies, també s’ha sabut que Diego González, un nen madrileny d’onze anys es va suïcidar per el mateix motiu. Un altre cop, l’assetjament escolar. Els seus pares han fet pública la carta de comiat del seu fill. Una carta emocionant, colpidora i que mai hauria d’haver estat escrita.

Aquests són només dos casos que s’han fet públics en les últimes setmanes però darrere d’ells hi ha desenes de casos anònims. Nens i nenes que pateixen assetjament escolar i que no gosen dir-ho a ningú. Segurament, aquests preadolescents senten una mena de recolzament o d’empatia en casos com els de l’Alan o el Diego.

Lamentablement, ja no es pot fer res per les vides d’aquests dos nois però algú s’ha parat a pensar què es pot fer per tots els casos d’assetjament escolar que hi ha a les escoles i que tothom calla? Sí, els que ho pateixen, perquè tenen por a explicar-ho; els professors, perquè no ho veuen o prefereixen no saber-ho i els pares perquè no ho saben del cert o passen tan poc temps amb els seus fills que ni tan sols hi tenen una bona comunicació.

Arran del suïcidi s’ha reobert el debat sobre el bullying i s’estan buscant respostes a preguntes molt confoses. Fins a quin punt un professor o tutor sap el que li està passant al seu alumne? Hi pot fer alguna cosa? Són tan valents (tots) com per jugar-se-la i intentar buscar-hi una solució? Com s’ha de sentir un pare que, posteriorment, s’assabenta del calvari per el que passa el seu fill? A partir de quin moment, un pare s’ha de preocupar realment? El col·legi d’un dels nens que es va suïcidar ha dit que ningú els va avisar del seu malestar. És clar que no els van avisar! Un nen quan se sent maltractat d’aquesta manera, s’amaga. Es tanca en sí mateix i es mor de vergonya perquè no té por al que li puguin fer a l’escola. En realitat, té por al que puguin dir d’ell si confessa la veritat. Se sent atemorit.

Un mestre té una responsabilitat tan gran que, en bona part, d’ell depèn l’educació i el futur dels seus alumnes. Evidentment, la seva tasca ha d’anar lligada amb una bona educació dels seus pares i un camí a seguir però cada vegada tinc més dubtes que la professió de mestre o de tutor, sigui vocacional. Alguns d’ells, per no dir la majoria, volen nens fàcils per no haver d’estar gaire per ells, per tenir-los controlats i perquè portin pocs problemes. Si alguna cosa falla, el més comú és etiquetar-los i tractar-los com a nens estranys, diferents i difícils de comprendre.

Els professors haurien d’estar atents als senyals d’alerta. Per què no reben aquestes senyals? Sovint no tenen temps, no estan capacitats o senzillament no en tenen la vocació. Quan es produeix un cas d’assetjament escolar, es tendeix a culpar ràpidament als nens. Error. Gran error. Els nens no en tenen cap culpa, són nens. Amb 11, 12 i 13 anys, molts d’ells no són capaços de veure les diferències entre la realitat que tenen a davant i les conseqüències dels seus actes. No tenen empatia. L’empatia s’ha d’ensenyar i s’ha d’educar, i si mai l’arriben a descobrir és perquè ningú els hi ha explicat què és. Potser no s’ha explicat prou bé com d’important és tenir un bon entorn, tant a l’escola com a casa. I d’això, cada dia n’anem més mancats.

*Aquest article també es pot llegir a la web de la Revista Endavant. Trobareu el link aquí: http://lendavant.com/es-pot-aturar-lassetjament-escolar/