Donar la raó per a quedar bé

Aquesta setmana he llegit una entrevista a la pedagoga Maria Jesús Comellas on parla dels nens, de l’educació i on també es pregunta perquè no els deixem als nens l’espai de pensar, de raonar per si sols sense que els pares els hagin d’estar a sobre d’una forma permanent. Segons ella, si no els preguntem què pensen ni què volen, acaben vivint en una inèrcia sempre depenent dels seus progenitors. Com aquell jove que va a inscriure’s a la universitat acompanyat de la seva mare.

Aquesta entrevista fa pensar molt. I ho fa per aquells que tenen fills i també per els que no en tenim. La majoria de les coses es poden aplicar a tot, no només a l’educació, sinó també a la vida.

Fer pensar als altres no és fàcil ni està de moda. La majoria de les nostres converses, les del nostre dia a dia, s’aguanten per una línia recta, estable i per una zona de confort. Són converses segures, que dominem i que no representen cap canvi emocional en la nostra rutina diària. Evidentment, no ho fem inconscientment. El nostre dia a dia és tan estressant i tan caòtic que no tenim temps -ni busquem aquest temps- per parar-nos a pensar fins a quin punt és bo que ens envoltem de persones que contínuament ens donen la raó.

Aquesta manera de viure i de relacionar-nos amb els altres pot aguantar-se durant dècades però, a vegades, arriba un dia en què tot el que tu creies segur i estable, es desmunta. Perquè sí, ens pensem que tot el que tenim -una feina, una parella, una família- és segur i no hi ha res que ho pugui desmuntar. No pensem que ens pot passar a nosaltres perquè és impossible, perquè aquestes coses sempre els passen als altres. A aquells que critiquem quan no ens veuen, quan tanquem la porta de casa i ningú ens jutja.

Tornant al tema central, estem acostumats a interactuar amb persones que pensen com nosaltres o que ens ho fan creure per no entrar en un conflicte. Sovint, és més fàcil callar que admetre una gran discrepància amb algú a qui estimes.

Si ells, els nostres, els que hi són sempre, ens donen la raó d’una forma constant, realment aconseguirem algun aprenentatge? La gràcia de la vida és conèixer gent interessant, gent que et faci pensar, que et porti la contrària i que ens mogui d’allò que pensem que és segur. Persones que t’escoltin, que no es sentin obligats a donar-te la raó i que no actuïn per a quedar bé. Un amic és moltes coses però no és aquella persona que et dóna la raó perquè no vol que t’enfadis.

El verdader aprenentatge surt de la discrepància, de dues visions diferents. Només es pot aprendre d’allò que no entens, d’allò que no et converteix en una persona que ho sap tot de la vida. D’allò que et fa qüestionar que el que tu penses no té perquè ser sempre el correcte. Que la vida té matisos i els matisos és el que la fan tan increïblement emocionant.