Un dia històric

4 de juny de 2017. A les cinc de la tarda, als carrers de Girona hi havia una tranquil·litat pròpia d’un diumenge qualsevol. Res feia presagiar el que acabaria passant hores més tard. El temps no acompanyava i no va ser fins dues hores més tard quan ja es va poder veure riuades de gent passejant amb banderes, amb les samarretes del Girona i amb cotxes tocant la botzina.

L’ambient d’ascens es començava a respirar però no hi havia cap bogeria ni cap fet extraordinari. La ciutat en tot moment va viure la fita històrica de pujar a Primera Divisió com si fos una cosa normal i totalment justa, com s’ha demostrat aquesta temporada. Com si estiguessin esperant el moment en què per fi es fes justícia. Una ciutat normal en un dia normal. A vegades, la feina ben feta té resultats i només s’aconsegueix després de caure més d’un cop, haver superat dos play offs i quedant-se a les portes de l’ascens.

L’estadi estava ple a vessar i l’ambient era espectacular, propi d’un dia històric. Mirant al meu voltant, vaig pensar que els gironins encara no són conscients de quin mèrit té el que han fet Pablo Machín i companyia. Que un equip tan humil, tan petit i amb un estadi on hi caben menys de deu mil persones, s’enfronti la propera temporada a equips d’elit com Barça, Reial Madrid o Vila-real, és increïble. Des de fora, mirant-ho amb una certa distància, és fàcil adonar-nos de la magnitud de la fita.

Mai noranta minuts s’havien fet tan llargs, i és que el menys rellevant va ser el partit que es va jugar. Tothom sabia que era un pur tràmit, uns minuts de patiment tot esperant que l’àrbitre xiulés el final del partit i la majoria dels aficionats invadissin al camp per celebrar allò que, molts, ni tan sols van arribar a somiar. Els jugadors del Saragossa difícilment recordaran aquest partit perquè no hi va haver res a destacar,. Un partit molt fluix amb escasses ocasions de gol.

La posterior celebració va ser tan bonica com inaudita. Acostumats com estem a veure celebracions dels equips d’elit on tot sembla estar molt preparat fins al punt de deixar poca cosa per la improvisació i les emocions dels protagonistes, és d’agrair veure un equip, com el Girona, que ahir va celebrar l’ascens amb els seus. Amb l’afició i on l’emoció es podia palpar des de la grada. Les mirades de la gent respiraven incredulitat i molta, molta felicitat. Com a la vida, hi ha coses que per ser inaudites i poc freqüents, tenen molt més valor.

Evidentment, els jugadors tenen un gran mèrit en aquest ascens però em sembla que és just parlar de la gran feina que ha fet el seu entrenador, Pablo Machín. No només ha aconseguit pujar el Girona a Primera Divisió sinó que no ha deixat que l’equip s’enfonsés en cap moment. No parlo només d’aquesta temporada, sinó de les tres últimes. Van estar lluitant per aconseguir l’ascens i durant dos anys consecutius s’hi van quedar a les portes. El més fàcil en aquests casos seria abaixar els braços i rendir-se. Aquest és el gran mèrit de Machín; aconseguir que l’equip seguís remant dia rere dia, partit rere partit i que no se’n cansés mai. Només així s’explica perquè el Girona ha passat en pocs anys de jugar a Tercera Divisió a aconseguir l’anhelat ascens a Primera.

I ara què? Ara toca celebrar-ho, i de valent, perquè mai se sap quan els gironins podran tornar a viure una nit així. Però coneixent la bona gestió que el club ha fet de l’equip durant els últims anys, tinc la sensació que aquest ascens no se’l prendran com un simple premi. Per el Girona, pujar a Primera no hauria de ser un premi de consolació per acabar descendint. Aquest és el seu pròxim repte: mantenir la categoria i seguir fent història.