L’ambició i els cabrons

Fa uns dies, el cuiner Ferran Adrià va concedir una entrevista al diari Ara d’on se’n poden treure tants titulars que les seves mateixes paraules s’acaben convertint en una idea, en una filosofia de vida. Ferran Adrià és d’aquell tipus de persones que, o et cauen molt bé, o et cauen molt malament. Però, llegint-lo, m’ha semblat que pot agradar més o menys però sempre se l’ha d’escoltar.

Una de les grans frases que ens regala el cuiner català és que l’ambició és necessària  i positiva per aconseguir èxits i que es pot ser ambiciós sense ser cabró. Aquesta afirmació sobta perquè estem acostumats a veure grans empresaris i polítics de renom envoltats per la fama i els diners i que acaben convertint l’ambició en una arma de doble fil per aconseguir el que volen. Aquest tipus de persones i d’injustícies ens fan veure l’ambició com una cosa negativa, com el fet d’aconseguir una cosa a qualsevol preu. És bo que de tant en tant algú ens faci veure que tot depèn del que portem a dins i que les grans fites, els grans èxits no tenen res a veure amb actuar d’una manera deliberada i menyspreant els altres.

Actualment, vivim en l’era de les noves tecnologies i estem rodejats de noves feines que fa trenta anys no existien. La paraula ‘innovació’ cada vegada se’ns fa més familiar perquè apareix per tot arreu. Sembla que si no innoves, si no crees una cosa nova i extraordinària, que no hagi fet mai ningú, ja no serveixes per res. Però realment és així? De veritat hi ha tanta gent al món capaç d’innovar?

Tots els genis ho són perquè tenen alguna cosa que els altres, els de la (seva) competència no tenen. Un talent innat que ni es pot imitar ni es pot copiar. És evident que si són genis és per alguna cosa i han de ser considerats a l’alçada de la seva vàlua però realment hi ha tanta gent amb un gran talent per alguna cosa, la que sigui? Potser l’error és en intentar fomentar el talent en comptes d’encomanar la passió per allò que ens agrada, allò que ens motiva i aplicar-ho, és clar, amb sentit comú. El nostre objectiu no hauria de ser tenir un gran talent, un que no té ningú més. El nostre deure hauria de ser aplicar el que sabem de la millor manera i sense comparar-nos contínuament amb el del costat. Difícil, oi?

Un tant per cent molt alt dels que innoven, el que han fet és copiar. Agafar d’idees dels altres, d’altres genis, i adaptar-les al seu àmbit professional. És una cosa molt normal i fa molts anys que es fa però ara resulta que li hem de canviar el nom, hem d’innovar. Tinc la sensació que vivim en un món que cada dia és més competitiu i on és fàcil sentir-nos descol·locats, a nosaltres i a les futures generacions. Potser aquest afany per competir en tot té molta relació amb la tensió i l’estrès amb el que viu molta gent.

Fixeu-vos-hi. Cada vegada trobo menys gent oberta, sociable, contenta i positiva. Sembla com si estigués de moda queixar-se per tot, com si tot fos una injustícia i el món estigués tan rodejat de imbècils que ja no calgués fer res per intentar millorar-lo una mica. És més, a les persones que treballen molt i bé i parlen poc, se les mira malament. Alguna cosa deuen amagar, diuen.