Fotografia o idolatria?

Hi ha petites converses que, tot i semblar senzilles i sense cap importància, n’acabes traient moltes reflexions que m’estan servint per escriure aquestes línies. Fa pocs dies, en una conversa de bar, el tema estrella era el de les xarxes socials i com la majoria de gent exposa les seves vides d’una manera tan pública que, a vegades, fa esgarrifar. Tot era més o menys normal fins que jo vaig dir que tenia pressa perquè havia d’anar a revelar unes quantes fotos.

Ràpidament, tots van posar les seves mirades sobre mi. ‘Ah, encara reveles fotos?’. El que per mi és una cosa normal i que ho he viscut així tota la vida, ara és una gran raresa. Sóc la primera a fer fotos amb el mòbil però no hi trobo cap emoció en anar-les guardant al telèfon mòbil. Precisament, la gràcia de la fotografia és poder-te remirar les fotografies, tocar-les i tenir-les al meu abast, amb una mirada, de forma fàcil.

Vaig acabar pensant que les botigues de fotografia tenen els dies comptats, aquelles on el meu pare, quan érem petits, hi anava un cop al mes per revelar unes fotos que ni tan sols sabíem com havien quedat. A casa, sempre hem sigut de poques fotografies i les poques que tenim -les més valuoses- són de celebracions com festes d’aniversari o casaments. La gràcia d’anar a la botiga a revelar les fotos és que no sabies si eren bones, eren per emmarcar, o et feien adonar que no eres gens fotogènic, com una servidora.

Abans fèiem fotos per veure-les nosaltres al cap d’un temps, sense sospitar com eren i amb aquella aura de sorpresa que avui hem perdut. Ara, les fem perquè les vegin els altres al mateix moment.

Les nostres vides i la manera de compartir-la amb els altres ha canviat tant que el que no fèiem abans, ho fem ara, i viceversa. Abans, les fotografies les guardàvem com un regal preuat i només les ensenyàvem a aquelles persones més properes i que sabíem que no les podien enviar a ningú. Ara, sembla que la gràcia de les fotografies sigui que tothom les vegi i ho faci abans que qualsevol persona del nostre entorn. El postureig es basa en això, en fer veure que tenim unes vides perfectes i en què tothom ho sàpiga.

Potser, ho volem compartir tot d’una forma tan desmesurada que no ens hem parat a pensar quina necessitat tenim que els altres, aquells coneguts que ni tan sols ens saluden pel carrer, sàpiguen tot el que fem, amb qui ho fem i on ho fem. La discreció està tan poc valorada que fins i tot ens hem oblidat del que significa.

Per què fem fotos? Per mirar-les quan arribem a casa o perquè els altres vegin lo infinitament feliços que som?