Els gestos del president

Ja fa uns quants mesos que el Parlament, el president de la Generalitat i la seva gent actua d’una forma diferent. La gent, la del carrer i la de les institucions, es comporta com si fos d’un altre país. La repressió, la por i la manca de democràcia no han fet res més que incentivar el sentiment independentista de tots nosaltres. Ens han fet empipar tant que ara és molt difícil que ens puguin parar a través de la por.

Segurament, el que molts esperaven és que quan sortís la Guàrdia Civil a requisar urnes i trencar mobiliari dels col·legis, la gent s’espantaria i se’n tornaria a les seves cases, morta de por. Una altra jugada que no els ha sortit bé i que per molt que ells diguin tot el contrari, està suposant el trencament d’Espanya. Tan dir que el govern de Junts pel Sí i la Cup trencaria la unitat d’Espanya i, si no vigilen, seran ells mateixos els que acabaran dividits i fragmentats.

En què em baso per dir que el govern català ja actua com un altre país? És tan senzill com que no té ni fiscals ni jutges ni mitjans de comunicació afins que els obliguen a dir allò que, vist des de la pura lògica i el sentit comú, no s’entén per enlloc. Al final, tot és molt més simple quan no tens un règim totalitari que t’obliga a seguir un camí concret.

Podem trobar moltes diferències entre les dues últimes compareixences del Rei Felip i Carles Puigdemont. Una d’elles és vella, antiga, amenaçadora i fins i tot, caduca. L’altre, és propera, amable i molt ben comunicada. De tu a tu. Evidentment, no esperava unes declaracions del Rei d’Espanya a favor del procés sobiranista però sí que esperava unes paraules pròpies d’un cap d’Estat.

No esperava algú que ens assenyala el dit ni tampoc algú que sembla haver oblidat quin és el paper que li toca i el lloc que representa. No esperava algú que ens amenacés com si nosaltres haguéssim declarat la guerra civil. I, per suposat, tampoc esperava que un cap d’Estat no fomentés el diàleg i ni tan sols fes cap menció als pobres 844 ferits. No hi hagut repressió, no hi ha hagut referèndum, no hi haurà trencament d’Espanya. Però si realment el referèndum no va existir, perquè es van preocupar tant en fer el desplegament policial que van fer i en utilitzar la violència per frenar la llibertat? Realment estan tan tranquils com ens volen fer creure? Si ho estiguessin no estarien tan nerviosos i no farien unes declaracions tan incendiàries. Potser, el que no saben, és que la por ens pot espantar però no ens podrà frenar de la manera que ells volen.

En canvi, el missatge institucional que va fer ahir Carles Puigdemont, és l’antítesi de tot això. El president es va mostrar en tot moment afable, proper i amb ganes d’establir diàleg i negociació amb un govern, tot sigui dit, que no s’ho mereix. Dret, amb un mig somriure, dirigint-se al poble català i espanyol i parlant en català i en castellà. El president es va mostrar tranquil, transmetent seguretat i amb la ferma intenció de trobar una solució a un conflicte que cada dia és més ampli i més divers. El seu to, baix però sense afeblir-se ni un moment; la seva gestualitat, agafant-se les mans en senyal d’unió; i amb un llenguatge corporal propi d’algú que si una cosa no vol és violència.

Evidentment, els que tracten de violents els ciutadans que diumenge passat van protegir les urnes, ara no canviaran d’opinió i no intentaran esbrinar què passa realment a Catalunya. Però és molt fàcil fer prejudicis i inventar-se una història sense veure-la. Sense trepitjar aquesta terra i sense que es puguin adonar de la barbaritat que vam viure diumenge passat. Des d’aquell dia, molts ens sentim com si ens haguessin apallissat a tots. Per molt que parlin i per molt que donin una excessiva importància als errors que ha comès el govern català, la repressió que ha patit i està patint el poble català és injustificable. No hi ha res que pugui justificar la violència indiscriminada quan es fa amb tota la intenció del món i de forma deliberada.

Quan has d’utilitzar la violència perquè no t’agrada el que pensa un poble és que estàs perdut.