Persones que deixen petjada

Hi ha persones que mentre són vius, mentre són al nostre voltant, no els hi acabem de donar la importància que es mereixen. Ho fem espontàniament i sense cap mala intenció. Som egoïstes per naturalesa. No ens n’adonem perquè potser ens pensem que el que fan els altres és normal i que ho faria tothom però no és veritat. Tot allò que fan els altres per nosaltres ha de ser valorat ja que si ho fan és per alguna cosa. 

En un món tan globalitzat i tan competitiu, qui t’ajuda i qui està al teu costat, és perquè realment hi vol estar. Aquest món tan caòtic és el que fa treure les caretes a aquells que actuen per compromís o per quedar bé i sap posar en valor a aquells que són empàtics, que saben posar-se al nostre lloc. Per desgràcia, d’aquestes coses només ens n’adonem quan ja és massa tard. Quan el temps no et deixa tirar enrere i quan la ràbia et crema per dins.

És curiós com hi ha persones que formen part del nostre dia a dia i no aconsegueixen cap influència sobre nosaltres i, en canvi, aquelles amb qui només hi hem parlat uns  quants minuts, ens remouen sentiments que crèiem amagats o, com a mínim, ens fan pensar.

Fa pocs dies em vaig assabentar de que una persona amb qui amb prou feines hi havia coincidit quatre o cinc vegades, havia mort. M’ho van dir així, de cop, sense anestèsia. Directe a l’ànima. Ell estava malalt de feia molt de temps però cap dels que el coneixíem ens esperàvem una mort amb qüestió d’hores. Era algú que convivia amb la seva malaltia, la seva realitat, i mai el vaig sentir queixar-se. Sempre va fer molts esforços perquè mai ningú li pogués dir que no estava a l’alçada degut al seu estat de salut. La seva desaparició fins i tot em va fer sentir una mica culpable. Els que el coneixíem, vam saber valorar la seva increïble vàlua professional? Vam saber valorar el seu compromís amb la seva gent, amb els seus clients? Era feliç?

Parlava a poc a poc i costava d’entendre’l però tenia una cosa que cada dia és més difícil de trobar. Tractava a cada persona, a cada client, d’una forma especial i única. Era empàtic, coneixia les situacions de cadascú i sabia adaptar-se a les seves necessitats. Tots sabíem que al mínim problema, ell intentaria solucionar-ho i això, creieu-me, a dia d’avui és quasi impossible de trobar sense que ens demanin res a canvi. Era el que a casa en diem una persona normal.

El seu exemple ha de servir perquè no oblidem aquelles generacions que van créixer amb el treball dur, de ben joves, que es van oblidar de l’excessiva competitivitat amb la que vivim ara i van tenir l’únic objectiu de viure tranquils, de no retreure’s res i de caminar amb el cap ben alt. Sense res a amagar. Potser avui hem perdut una mica de tot això. Aquest compromís amb la feina ben feta i aquesta empatia per voler arribar a dalt de tot, al preu que sigui. Els diners ajuden, és clar que sí, però sentir-te realitzat i valorat pels teus és una cosa que no es paga amb diners. Però es palpa, es nota, se sent.

Tendim tant a fixar-nos amb els nostres defectes i els de les persones que ens envolten que, a vegades, és bo aturar-se uns minuts i saber posar en alça tot allò positiu que tenen els altres i que potser no els hi sabem reconèixer. És evident que l’única manera de millorar i seguir creixent és assumir les nostres debilitats però una de les grans motivacions que podem tenir és sentir-nos recolzats i reconeguts per la gent que estimem.