No et conec de res, Carles

No et conec de res, Carles. No he parlat mai amb tu ni conec la teva família però al viure tan a prop, em sento d’alguna manera propera a tu. És curiós com el fet de sentir que també ets osonenc fa que les meves emocions cap a tu i l’infern que deus estar passant a la presó -com la resta de consellers- siguin més presents, més vitals.

Em sento com si estiguessin tocant als meus, com si tu fossis un germà, un cosí o un tiet. He vist una foto teva que m’ha glaçat el cor i que explica molt bé el teu compromís amb la teva gent i el teu país. Aquesta imatge, envoltat de la resta de consellers, de camí a l’Audiència Nacional fa dies que la tenim molt present. Caminant, amb uns documents sota el braç i posant-te la mà al cor. Amb aquest somriure tan ple de vida i amb la cara ben alta, que espero que la segueixis tenint ara, a pesar de tot.

Els dies, les setmanes i els mesos et passaran molt a poc a poc i la ràbia no et deixarà ni pronunciar paraula per la injustícia que estàs i esteu vivint. Per tant, quan tinguis moments així, llegeix aquestes paraules que t’escric i no t’oblidis que estem amb vosaltres, que us pensem constantment i que alguns tampoc podem dormir a les nits. Què feu? Com esteu? Us tracten bé?

Segurament, per dins deus estar pensant que tot això no serveix de res i que no som nosaltres els que estem privats de llibertat i allunyats dels familiars. Tens raó, és clar que sí. Però quan surtis al carrer i vegis tot el que està fent la gent i les llàgrimes que hem vessat per vosaltres, et sorprendràs i t’adonaràs del valor que té el que heu fet i de com d’orgullosos estem de vosaltres. Us ho heu jugat tot per la gent. Que a tothom li quedi clar que la vostra condemna és haver complert amb el mandat del poble. Que tothom ho sàpiga.

Una persona propera em va dir fa pocs dies que qui entra a presó, quan en surt és una altra persona. Que la immensa duresa de les reixes fa que t’adonis del valor incalculable que té la vida. Dels petons, de les abraçades i d’aquells petits gestos del dia a dia que sovint no valorem perquè creiem que els podrem gaudir sempre. I no. La vida a vegades et dóna patacades de la forma més injusta possible.

No tinc fills. No m’atreveixo a dir què sents quan estàs tan allunyat dels teus però les llàgrimes m’inunden els ulls quan penso en ells i en el que a ells també els hi estan fent, privant-los dels millors anys de la seva vida. Encara que no t’ho sembli, algun dia la vida i el país us tornarà tot el que esteu fent per la vostra gent. No oblidarem mai que us l’heu jugat per la vostra gent i que esteu empresonats perquè no hi estiguem nosaltres.

Us pensem molt. Que el dolor et sigui lleu. Que els records, l’amor i l’empatia de tot un poble no et facin rendir-te. Plora i fes-ho amb el cor obert si així t’has de sentir millor. Plora com quan a un nen petit li treuen la seva joguina preferida. Plora i fes-te fort. Perquè la fortalesa i la força que tenim que és molta, és l’únic que ens pot salvar d’aquesta barbàrie que sembla extreta d’una pel·lícula de terror.

A fora, no us oblidem i ens despertem cada dia pensant en vosaltres. No et conec de res, Carles, però et penso tant, us pensem tant que, sovint, el nostre cervell fa un clic i s’omple de desolació i de tristesa.