Des de que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart van entrar a la presó el passat 16 d’octubre, que no trobo les paraules adients al que sento. Ara, tenim moltes possibilitats de compartir el que sentim gràcies a les xarxes socials però és precisament en moments tan difícils com els que vivim, que a tots ens costa molt expressar les nostres emocions tal com les sentim. Quan la ràbia, la impotència i la injustícia s’apoderen d’un, és molt difícil posar-hi paraules perquè, tot el que puguem dir, serà insuficient.

Convé recordar que els Jordi’s i els consellers del Govern estan empresonats perquè han complert amb la seva promesa. Han tirat endavant el mandat del poble que el va votar democràticament, a les urnes, i han intentat dialogar amb l’adversari fins a l’últim segon. No oblidem que estan entre reixes per defensar unes idees i per pensar diferent al poder.

Nosaltres, seguim amb la nostra vida de cada dia però a la vegada aquesta vida és menys vida. La tristesa s’apodera de nosaltres quan pensem en els empresonats, en les seves parelles i en els seus fills, perquè es perdran els millors anys de la seva vida. Passen els dies i intentem normalitzar una situació que és un escàndol i que en qualsevol país normal ja hagués comportat la dimissió del Govern espanyol i dels jutges que han permès aquesta barbàrie.

La prova de que la nostra manera de fer és una altra, pròpia d’un altre país, és que totes les manifestacions convocades per ANC i Òmnium durant els últims set anys, han estat marcades per la reivindicació pacífica i la manca de violència. No es pot dir el mateix d’aquells que pretenen callar-nos a través de la violència i del mal. Evidentment, els actes delinqüents com el que van fer davant de Catalunya Ràdio el passat 27 d’octubre no representen a la societat espanyola però no és un cas aïllat. Són moltes les vegades en les que, quan hi ha una manifestació per la unitat d’Espanya, la notícia acaba sent la violència física i els aldarulls. A qui li interessa això? Quin bé els hi fa als que volen que Catalunya segueixi dins d’Espanya que la notícia sigui la violència?

Fins i tot sembla que aquesta repressió policial -encapçalada per la Policia Nacional l’1 d’octubre- sigui normal. No pot ser que davant d’atacs tan ferotges com els que s’estan fent a la societat i les institucions catalanes per part de l’Estat espanyol, acabem normalitzant la repressió i argumentant-ho dient que són casos aïllats. No, aquesta és la seva manera de fer i ho és perquè busquen que la població s’hi acabi tornant i poder explicar a Europa que els catalans són violents. No podem caure en el seu joc però tampoc podem girar el cap davant d’una repressió que hem de condemnar i ho hem de fer d’una manera molt clara. Sense dubtes.

No sé quants dies, mesos o anys els consellers del Govern i representants de les entitats sobiranistes seguiran a la presó però el que sí sé, és que quan surtin, ho faran amb un sentiment pel seu país molt més gran del que ja tenen ara. La repressió i l’odi que els tenen, que ens tenen, no farà que abaixem el cap i demanem perdó per ser catalans i voler la llibertat. El procés independentista està tocat però no enfonsat. Segurament, la independència de Catalunya la tenim encara molt lluny però el que és segur és que mai més ens sentirem espanyols.