Hi ha moments que voldries que no s’acabessin. Voldries exprimir-los al màxim i fer-los durar i durar perquè no marxin mai dels nostres records. Aquells records que seguim conservant i que a vegades convé revisar per adonar-nos de lo immensament afortunats que som. Això és el que m’està passant aquests dies, quan veig que s’acaba l’any i els aprofito al màxim perquè, en realitat, no voldria que s’acabés. Sent veritat o mentida, sempre enfronto aquestes últims dies de l’any com el final d’alguna cosa i l’inici d’un altre. És una bona manera (d’auto) motivar-me per agafar el nou any encara amb més força.

S’acaba un dels millors anys de la meva vida. L’any on he après més, he assolit reptes inimaginables per mi fins aquell moment i he après a creure més en mi mateixa. Algunes persones han marxat del meu voltant i altres hi han entrat amb una força extraordinària, per quedar-s’hi. A vegades, les petites patacades  ens serveixen per entendre que no podem obligar a ningú a estar al nostre costat. La gràcia de la vida és obrir-nos a les sorpreses, a aquelles a qui no donàvem cap possibilitat d’èxit.

A principis d’any, quan la monotonia m’invadia, un bon amic em va dir que no tingués grans expectatives, que la vida et sorprèn quan n’esperes poca cosa. Aquesta és una de les petites lliçons que m’emporto i que intento encomanar a tothom. No espereu res de ningú i a la vegada espereu-ho tot. Confieu amb la vostra intuïció, és la que ens pot guiar cap allò que volem, sense que nosaltres ens n’adonem.  No es tracta de passar de tot i de tothom però tampoc de capficar-nos constantment en aquelles coses que volem que canvïin.

Aquest any, he escrit més que mai. Els amics d’El 9 Nou i Nació Digital segueixen confiant en mi, he tingut l’oportunitat de col·laborar amb la Revista ONGC i he fet.  televisió gràcies a la increïble feina que fan els companys de La Xarxa TV. He presentat els llibres de l’escriptora Jenn Díaz i del lletrat Josep Costa. He vist el meu nom imprès en un llibre gràcies a Edicions Xandri. He descobert en la novel·la negra una nova via per seguir escrivint d’allò que desconec, per sortir de la meva zona de confort. He tingut l’honor de formar part de la candidatura de Junts per Catalunya. M’han sorprès dient-me que seré tieta –i padrina-, i he conegut a l’amor de la meva vida. Queixar-me seria molt, molt injust.

Fa un any vaig demanar un desig i se’m va complir amb escreix. Avui només demano que l’Oriol, en Joaquim i els Jordis puguin tornar a casa, sans i lliures. Que el govern exiliat pugui tornar sense cap represàlia ni política ni judicial i que ningú més sigui jutjat per defensar les seves idees. Vull viure en un país normal, democràtic i que no es persegueixi a ningú, simplement, per pensar diferent.

Abans de les vacances de nadal, el meu cosí (7 anys) va escriure en un paper el desig que demanava pel nou any, a petició de la seva tutora. En ell, hi va escriure que desitjava que el president Puigdemont pogués tornar a Catalunya i guanyés la democràcia. Quin país estem creant si el desig dels nostres nens és aquest? Alguna cosa estem fent malament si no som capaços de respectar el seu espai, que hauria d’estar ple d’innocència. La mateixa innocència que als adults sovint ens falta.