Educar per acabar amb la violència

Innocent de mi, pensava que els que provenim de les generacions dels anys vuitanta i noranta, teníem uns drets, uns privilegis i una educació superior a la dels nostres pares i avis. Ells, a la nostra edat, segurament no estaven tan ben informats com nosaltres i el seu entorn era més pobre comparat amb el nostre. No sabien ni escriure ni llegir en català, al seu cercle familiar no es parlava de temes tabús com la llibertat, la violència o el masclisme i, en definitiva, algunes coses es donaven per normals per simple imposició. Perquè ningú s’atrevia a aixecar el dit. Em podeu dir il·lusa.

Ara, les noves generacions, estan més informades i gaudeixen d’una certa cultura i educació que els hauria de fer canviar de pensament en segons quines coses. No obstant, sovint penso que és tot el contrari. Que hem reculat dècades i dècades, que normalitzem coses que hauríem de denunciar dia sí i dia també i que, potser, anem amb el lliri a la mà per por. Per egoisme. Per por de perdre la nostra estabilitat, aquella línia que ens permet  viure sense gaires alegries però també sense grans preocupacions.

Durant tot el 2017 hem sentit a parlar de les moltes dones que han patit violència de gènere però des de fa uns quants dies són notícia casos com el cadàver trobat de Diana Quer, la barbaritat de la violació de La Manada, o la pallissa que va patir una noia a l’estació de tren de Sant Andreu de Llavaneres.

No volem tenir por. No volem haver de caminar ràpid per si algú ens segueix. No vull que el masclisme es fomenti als mitjans de comunicació i sobretot, tingui incidència amb les generacions futures. No vull que es normalitzi que un home tingui dret i superioritat moral sobre què ha de dir, què ha de fer i com s’ha de vestir una dona. No vull donar explicacions de perquè porto una faldilla curta i no vull que això es vegi com un acte provocatiu. Acabem d’una vegada amb les lamentacions i les argumentacions pobres per excusar els agressors i tractar-los com si fossin bojos. Fins a quin punt és normal que no puguem caminar tranquil·les pel carrer per por a que algú ens segueixi o ens ataqui pel simple fet de ser dona?

L’assassí de Diana Quer i de la resta de víctimes de violència masclista no era cap boig. No tenia problemes emocionals ni tampoc psicològics. No podem excusar-nos en això per fer-los humans (quina contradicció, oi?) i no voler solucionar el problema des de la seva arrel. Si tots els acusats de violència masclista, utilitzessin la força major contra les seves dones per un problema psicològic, tot plegat seria fàcil de solucionar però no és així. El maltractador sempre té un perfil concret que tots donem per normal i ningú s’atreveix a qüestionar: el malalt mental, gelós, que sent odi i ira i acaba actuant com un boig. No, no era només un boig. Només trobarem la resposta a aquestes barbaritats en la educació

L’educació és el que, de grans, determinarà la nostra personalitat i farà que tirem cap a un cantó o cap a un altre. El problema recau a les escoles, al nostre entorn familiar i a un llarg etcètera d’entorns que ens condicionen des de ben petits. L’educació es troba a tot arreu, no només a les llars i als col·legis.

Per tant, ens hem de preguntar a nosaltres mateixos què estem fent malament com a germans, pares, professors i amics. Quins valors els estem encomanant als més joves? No n’hi ha prou amb quatre discursos ben fets. L’única manera d’aprendre és donant exemple. Fixem-nos perquè molts adolescents veuen normal que la seva parella els controli el mòbil o els diguin quina roba s’han de posar un divendres a la nit. D’on ho han après això? Qui els hi ha ensenyat?