Per una futbolera apassionada com jo -com celebro que cada vegada el futbol tingui més suport femení!-, Quique Sánchez Flores no és un desconegut. L’ara entrenador de l’Espanyol mai s’ha caracteritzat per ser la simpatia feta persona a les rodes de premsa però tinc la sensació que mai l’havia vist tan apàtic, tan seriós i tan capcot com ara. Era així quan entrenava el València i l’Atlètic de Madrid? Si ho era, m’empasso aquestes paraules sense cap problema.

Seguir una roda de premsa de qualsevol entrenador de futbol no és fàcil i segons qui, no ens ho posa gaire difícil. Hi ha entrenadors que fan tot el possible per no tenir una relació cordial amb els periodistes; n’hi ha que arriben a muntar autèntics espectacles com si això fos la Superbowl, n’hi ha que són autèntics seductors i n’hi ha, com el Quique, que directament semblen persones tristes.

Fixem-nos-hi, cada vegada que una càmera l’enfoca o fins i tot als entrenaments, no mostra una cara alegre, ni un somriure i molt menys demostra signes d’empatia. Transmet tristesa, amargor i ganes d’arribar a casa el més aviat millor. És difícil creure en algú que no somriu mai, que posa la mateixa cara si li dones una bona notícia com un desastre mundial i que sembla que tot li rellisqui. Que res sigui prou important.

A la situació de l’equip, quinzè a la Lliga, s’hi afegeix la tensió dels dos últims partits que ha jugat contra el Barça i on, -oh, quina sorpresa!-, el protagonista ha sigut Gerard Piqué. Tot va començar amb les polèmiques declaracions del jugador català quan es va referir a l’Espanyol com a l’equip de Cornellà.

A aquestes altures ningú s’hauria de sorprendre del personatge que, a vegades, és Gerard Piqué. És un jugador extraordinari, un líder dins i fora del camp, una persona que no deixa a ningú indiferent i que diu les coses tal com les pensa, sense pèls a la llengua, que creu en ell, en la seva veritat i la defensa fins al final. Per suposat, dins d’aquest Gerard hi ha el personatge. El que li agradava provocar i adora les polèmiques, aquelles en què se sent el rei, el protagonista, el que domina el terreny de joc.

Per tant, ja sabem qui és i no podem posar-nos les mans al cap al veure que ningú li para els peus. Ell és així; si t’agrada, el compres, i sinó; val més que t’ho guardis perquè en pots sortir escaldat. Des de quan dir que l’Espanyol és de Cornellà és ofendre i insultar la sensibilitat de l’Espanyol? En quin món vivim? Coneixent la persona i el personatge, tots hauríem de mirar-nos la vida amb una mica més de perspectiva. Que no ho hauria d’haver dit? Segurament. Que no se l’ha de sacrificar per les seves paraules? També.

Resulta que les famoses declaracions d’en Piqué són una gran ofensa però, en canvi, no ho són els insults que ell rep a la majoria de camps de la Lliga espanyola on es diu de tot a la seva dona i els seus fills. Això no, és clar, això és normal perquè tots hem normalitzat el que és un frau al nostre honor i a la nostra dignitat. El mínim que pot fer ell és defensar-se, defensar a la seva família i només per honorar-los a ells i voler protegir-los, ho hauríem d’aplaudir tots.

Sabeu perquè s’ha criticat tant la seva manera de celebrar el gol contra l’Espanyol del passat 4 de febrer? Perquè no estem acostumats a que algú defensi allò que és seu, allò que no es toca. No estem acostumats a tenir líders tan indiscutibles, que deixen les coses molt clares i que no en deixen passar ni una. Són mal vistos, és clar que sí, però necessitem més gent així. Persones que no es deixin trepitjar, que es facin valdre i que la seva valentia sigui molt més forta que la seva por.

Tots aquells líders que aconsegueixen tenir onades de suport i que diuen coses que no s’atreveix a dir ningú són mal vistos perquè no se’ls pot tombar tan fàcilment. Perquè són diferents i perquè no estan a sou de ningú. Qui sap, potser, al país, les coses ens anirien una mica millor si penséssim menys en la nostra butxaca i més amb la nostra consciència.