La situació que vivim a Catalunya des del passat 1 d’octubre és inimaginable si retrocedim en el temps i ens posem a pensar què va passar aquell dia per tal que tot hagi canviat tant. L’inici d’un referèndum va capgirar la suposada democràcia que hi ha a l’estat espanyol i va fer caure les caretes de tothom. Ho va fer amb aquells que no estan a favor de ningú i que diuen ser partidaris de la democràcia i de la Constitució. Quina democràcia? La que han ignorat quan més els ha convingut?

Empresonar els consellers del govern legítim del Parlament de Catalunya va ser només l’inici i la punta de l’iceberg d’una sèrie d’esdeveniments que cap de nosaltres veia factible, real.

A dia d’avui, ja han passat moltes coses que són més pròpies d’una dictadura que d’un país democràtic. No obstant, durant les últimes setmanes s’han intentat sobrepassar unes línies vermelles que no podem permetre de cap manera.

A principis del mes de febrer, el Ministeri d’Educació va confirmar que estudiava incloure una casella per estudiar el castellà com a llengua vehicular a l’escola catalana. Acabar amb l’escola catalana i el seu model d’èxit és el que desde fa molt de temps s’intenta fer des del govern espanyol. Perquè? Precisament perquè és un model d’èxit i perquè ningú l’ha qüestionat fins ara. De fet, són moltes les coses que ara es qüestionen i que fins no fa gaire temps, tothom les veia normals i no hi posava cap problema. La diferència és que ara alguns es creuen amb el dret de dir-nos què hem de dir, què hem de fer i com ens hem de sentir.

No ens hem de cansar de defensar l’escola catalana i de posar-la en valor. A vegades, els catalans, anem de tan bona fe que ni tan sols som capaços de defensar allò que és nostre i que hauria de ser un exemple per tothom. Si tenim un model escolar d’èxit l’hem de poder defensar i transmetre a tothom sense que ens tremoli el pols. La única defensa vàlida és aquella que es fa sense contemplacions i amb el cap ben alt.

Fa uns dies, Inés Arrimadas, deia a un mitja de comunicació català que s’havia de reformar el model lingüístic a Catalunya i que s’havia de canviar de dalt a baix. Evidentment, el debat de la llengua és lícit i legítim però aquest debat s’ha de fer a Catalunya, al Parlament, entre els catalans i no per imposició d’aquells que, si poguessin, ens ho traurien tot.

Els alumnes que estudien a Catalunya acaben els seus estudis obligatoris sabent dues llengües, el català i el castellà. Realment és un problema aprendre-les totes dues? Els que volen arrasar amb el model lingüístic a Catalunya realment vetllen pels nostres interessos o, en canvi, estan disposats a acabar amb tot allò que funciona i que ningú, amb un mínim sentit comú, discuteix?

En definitiva, aquells que s’omplen la boca dient que s’estimen el nostre país però que el volen canviar completament, potser és que no se l’estimen gaire i que en realitat el volen capgirar imposant les seves lleis com si el vot de cada català no valgués per absolutament res. No és el país que s’ha d’adaptar a ells, sinó al revés. Catalunya té una llengua, una cultura i unes tradicions que no pot passar per alt i no les pot arrasar ningú, per molt poder polític, judicial i econòmic que tingui.