La competitivitat és el nostre pa de cada dia. En les nostres feines, cada dia hi ha un esperit més competitiu. Tots volem ser millors que els altres perquè al haver-hi persones tan qualificades, sabem que pot arribar algú i fer la feina que fem nosaltres d’una manera més ràpida i eficient. Aquest sentit tan competitiu, com tot, té avantatges i inconvenients.

L’avantatge és que això és una motivació extra per nosaltres. L’única manera de treballar bé i amb ganes de seguir millorant és la voluntat de fer-ho el millor possible, sense fissures i sense excuses. L’inconvenient és que no tothom sap suportar aquesta pressió i que és més senzill treballar –i viure- quan no pensem que la competició acabarà per convertint-nos en màquines que estan preparades per ser molt productives. La pressió i l’esperit competitiu ens ajuda a treballar millor perquè fa que ens posem reptes a curt termini però tampoc s’ha d’oblidar que l’empatia i les ganes de seguir millorant són el que ens convertiran en únics. I això no es troba a tot arreu.

Això no només passa a les feines, a les nostres vides personals podem trobar milers de casos així. Quan alguna cosa no va bé, el primer que se’ns acut fer és donar la culpa a algú o a nosaltres mateixos. Tenim la tramposa costum de culpar als altres de tot allò desagradable que ens passa a la vida o pel que no estem preparats. Perquè? Perquè el més fàcil és precisament això, buscar culpables en comptes d’intentar trobar respostes i solucions a allò que no ens fa feliços. Arreglar-ho –el que sigui- és la nostra responsabilitat.

Queixar-nos contínuament de tot i viure amb l’autocompassió i la pena ens inhabilita. Ens frena per seguir caminant. Quan rebem una notícia que no esperàvem o un cop emocional fort que ni tan sols som capaços d’assumir, és normal que ens veiem perduts i donem la culpa als altres dels nostres desastres. És lícit i ens hem de permetre uns dies per sentir-nos així, per plorar fins que ja no quedin llàgrimes però aquest sentiment ha de tenir una data de caducitat. Arriba un dia que les lamentacions ja no serveixen de res i que si les seguim cultivant, acabaran per amargant-nos i convertint la nostra vida en una trista existència basada en la pena i la queixa contínua.

És la nostra responsabilitat seguir endavant i intentar trobar camins assequibles per distreure’ns i per buscar solucions a allò que no ens agrada. Quan ens han fet mal, no es pot tirar enrere però amb el pas dels dies sí que es pot intentar canviar la nostra mirada. Canviar la manera com ens veiem a nosaltres mateixos i preguntar-nos què deuen pensar els que ens estimen de nosaltres si ens veuen sempre així. Desolats.

No és fàcil, és clar que no, és una de les coses més difícils d’aquest món perquè no estem preparats per assumir aquelles notícies que vam pensar que mai ens tocarien a nosaltres. Som tan egoistes que ens pensem que allò, el fet més desagradable, sempre passa als altres; a nosaltres, no, perquè incomprensiblement ens creiem invencibles pensant que ho tenim tot, que tot és perfecte.

Una de les coses que sí que em funciona a mi quan estic trista o tinc un mal dia és mirar-me al mirall. Ploro, sangloto com si no hi hagués demà, i quan em miro al mirall em veig tan horrible que em fa vergonya plorar per foteses comparat amb tots els desastres que hi ha al món.

Una bona manera de valorar el que tenim i aquella persona que sempre està al costat, contra tot i contra tots, és preguntar-nos un moment què seria de nosaltres si perdéssim a aquelles persones que són un suport per nosaltres i que ens aguanten fins i tot quan no ens ho mereixem. Què passaria si els perdéssim d’un dia per l’altre? Quan t’agafes la vida així, cada moment és exprimit al màxim, com si no hi hagués demà.

Tot i això, és molt trist que només aprenguem a aprofitar la vida al màxim quan veiem coses –o persones- al nostre voltant que es van esmicolant pel camí i que es van perdent sense saber gaire perquè.