Segur que al vostre voltant teniu una d’aquelles persones que viu la vida com si res fos prou important com per viure-la al màxim. Sense il·lusions, sense grans motivacions i, sense petons. Arriben a la feina, a casa seva, o al forn de pa com si visquessin en una contínua amargor. És normal pensar que tenen un mal dia o estan passant una mala etapa. Però no, simplement, són així. Potser la vida no els ha tractat com s’esperaven o no han trobat les eines correctes per conèixer-se a sí mateixos i aprofitar el seu potencial.

Que ningú us digui que no teniu talent o no teniu grans habilitats, tots tenim el nostre potencial.

L’altre dia, parlant amb amics, va sortir un debat que pot semblar molt profund però que em va fer reflexionar sobre com està muntada la societat i com ens comuniquem a través dels altres d’una manera corporal. Una companya ens va preguntar com actuàvem quan anàvem a casa dels nostres pares o amics: fent petons o saludant-los amb la mà? Les respostes van ser per deixar de creure en la humanitat.

Més de la majoria d’elles, va explicar que normalment es saludaven amb la mà, fins i tot amb les persones més pròximes. Deien que feia molts anys que no feien dos petons a algú que no fos la seva parella i que ja s’havien acostumat a viure d’aquesta manera, sense preguntar-se gaire el perquè. Fins i tot, algú va fer un comentari dient que feia petons per compromís.

A la vida, ja són moltes les coses que acabem fent per compromís i no per gust, però els petons o les abraçades per compromís és una de les coses més tristes amb les que ens podem trobar. No hi caguem. Provoquem el contacte. El caliu.

A casa, de ben petits ens van ensenyar a fer dos petons quan ens trobàvem amb algú, i sense distinció de cap tipus. Els tiets, el veí o aquell amic que fa més de cinc anys que no vèiem. Personalment, tinc la costum de relacionar-me amb la gent d’aquesta manera sense que això tingui res a veure amb si els conec molt o poc. Ho faig -instintivament- per proximitat i perquè he comprovat que les nostres actituds poden canviar molt si les comencem amb un contacte. Amb un detall. Amb una mirada. Amb un gest d’afecte.

Lamentablement, estem acostumats a viure envoltats d’odi i d’enveges. La societat no està preparada pel contacte humà. Són poques les persones que s’asseuran davant nostre i ens diran tot allò que admiren de nosaltres. De la mateixa manera que destaquem les coses que no ens agraden -és ben just dir-ho i ens ajuda a enfortir les relacions-, també hauríem de destacar allò que ens agrada dels altres. Allò que els fa diferents.

Potser la vida no seria tan aterradora i començaria a humanitzar-se una mica més si sabéssim valorar als altres i no ho baséssim tot en perjudicis i tòpics infundats. I vosaltres, sou de fer dos petons o de donar la mà quan us trobeu amb algú conegut?