Quan érem petits, al meu avi li agradava parlar-nos del seu ofici. Ens explicava com era la vida al camp, els sacrificis que li havia comportat però a la vegada, sabia fer-nos veure que gràcies a això, nosaltres existíem. L’ofici; una paraula que s’ha perdut completament. Ara tothom parla de professions, de vocacions o de passions però són molt poques les persones que realment treballen i cultiven el seu ofici. Deu ser perquè només s’utilitzava aquesta paraula, fa dècades i dècades, quan la feina consistia en treballar-la amb les mans?

Penso sovint en això quan em trobo persones que treballen de cara al públic i que per la seva gestualitat corporal, sembla que ho estiguin passant molt malament. Hi ha persones que tenen unes grans característiques per parlar en públic, per ser empàtics i per oferir al client un producte o servei que poden trobar en qualsevol altre lloc i d’altres, que fan aquesta feina per obligació però que no saben transmetre la seva essència.

Una de les coses que s’haurien d’ensenyar a totes les universitats és saber treballar de cara al públic. Quan entres a una botiga de roba, una perfumeria o un bar de copes, sovint el tracte no és el més adequat i t’acabes adonant que a aquella persona no li agrada aquella feina o no té la motivació suficient.

No obstant, sembla que els empresaris no es fixin en aquests matisos, que acaben sent molt importants i que marquen la diferència a l’hora d’apostar per una marca o per una altra. Tots volem que a l’arribar a un lloc, ens tractin bé. Se’n diu el poder dels somriures.

Sembla una tonteria però es nota molt qual algú treballa pel seu ofici i amb vocació que no quan ho fa per pura supervivència. Hi ha gent valenta, lluitadora, que creu en un mateix i que sap fer-se valdre. Gent que supera les adversitats, que són moltes, i se n’acaba sortint perquè l’apassiona allò que fa i hi creu fermament. Estima tant el seu ofici que ni les crítiques dels seus el vencen. Fixem-nos-hi, tots coneixem persones així i són les que verdaderament ens inspiren.

El problema de poder comptar amb persones així és que no ens adonem de la seva vàlua fins que algú ens fa recordar que estem rodejats de gent insípida i que, de tant en tant, apareix algú que et desperta l’ànima i les ganes de superar-te.

Com en tot a la vida, sempre hi haurà algú a punt per criticar les persones que ens donen exemple. A aquest país, massa sovint es confon la confiança en un mateix i la seguretat amb aires de grandesa. Perquè ens sentim incòmodes a l’hora de parlar de nosaltres -o d’una tercera persona- i saber vendre’ns? Perquè ens sentim petits i insignificants davant dels altres? És pecat saber expressar que som bons en alguna cosa, en algun ofici? És aquesta la manera que tenim de viure, amagant-nos per no ser criticats i així, viure còmodament?

El que ens fa falta a tots, a la nostra vida personal i professional, és gent que tingui iniciativa. Que no abaixi el cap al primer problema, que no tingui por a dir el que pensa i que s’atreveixi a fer propostes sabent que la resposta pot ser negativa. Gent proactiva i no aquelles persones que esperen que els altres els hi facin tot i els hi solucionin la vida. Això és el que hauríem d’ensenyar a les noves generacions i que amb tanta fotografia, tant influencer i tant selfie no tinc clar que ho sàpiguen apreciar.