Hi ha coses que ens agraden però no en som conscients perquè les fem d’una forma automàtica, per si soles. El mateix passa amb les nostres passions, vocacions o oficis. Hi ha molta gent que és molt bona en alguna cosa però no ho sap perquè mai s’ha parat a pensar si el que està fent és el que realment vol fer, ho fa per inèrcia o perquè la vida o les circumstàncies li han empès. Si hi pensem, és increïble la quantitat de coses que no acabem fent per la por.

Recordo que, de petita, les lletres ja m’anaven molt bé. Se’m donava tan bé que mai vaig trobar-hi cap mèrit en saber escriure o en fer poques faltes d’ortografia i gramàtica. Em sortia sol i em costava d’entendre perquè els altres hi havien de dedicar tantes hores. Ho feia d’una forma tan mecànica que mai vaig parar-me a pensar que, de gran, volia dedicar-me a això. No m’hi veia.

Em llegia els llibres obligatoris que ens donaven a l’escola i quan acabàvem les classes, me n’anava a la biblioteca. Repassava apunts, mirava llibres que per temàtica hauria de llegir una persona més gran de l’edat que jo tenia. Qui sap, potser és per això que sempre he estat una mica diferent. Però què va fer que els llibres em captivessin tant i d’una forma tan extraordinària? I és que la majoria de les coses importants no tenen cap explicació, i tampoc cal buscar-li.

A casa, hi havia llibres però no més que a qualsevol llar. La meva mare tenia la costum de llegir llibres cada nit, abans d’anar a dormir, però sovint era jo la que li recomanava algun llibre. Era com si les dues ens donéssim ales, ens retroalimentéssim. Mai podré saber si el fet que a casa es cultivés la lectura anés relacionat amb la meva passió per la paraula i l’escriptura però crec que no és una cosa prou definitiva com per convertir-te en un amant del periodisme i la meravella que és explicar històries. Buscar-les. Fer preguntes. Intentar respondre-les.

Hi ha alguna cosa que tots portem a dins i que, quan ens fem grans, d’alguna manera sorgeix i hem de ser prou valents per tirar-nos a la piscina sense saber ben bé perquè ho fem. Sense pensar que ens podem quedar sense res pel camí. És molt important la constància, l’esforç, l’entusiasme i el sacrifici –sense això no arribaríem mai enlloc- però hi ha moltes coses que un ja porta a dins, de sèrie, i que formen part de nosaltres.

Fa aproximadament cinc anys que vaig començar a escriure sense gaires pretensions. Vaig obrir un blog, al que segueixo donant forma i que m’ha servit per explicar què faig i què vull fer, i vaig començar a escriure coses que em passaven pel cap. Una de les qualitats que té ser tant observadora és que cada petit detall em serveix per pensar, per fer-me preguntes i per explicar a través de les lletres allò que no sé dir a través de les paraules. Llavors, era poruga, no tenia les idees clares i em feia vergonya fins i tot dir que m’agradava escriure.

Avui, cinc anys més tard, sóc una altra. Crec en mi mateixa, sé acceptar les crítiques constructives –les destructives, les obvio- i tinc una confiança en mi mateixa que, sabent el que he hagut de passar per arribar fins aquí, semblava impossible d’aconseguir. Atreviu-vos. Somieu. Sigueu terrenals, no tingueu límits i mireu amunt, molt amunt. L’èxit no és aconseguir una feina de multimilionari ni tenir el compte corrent ple de zeros. A vegades, l’èxit és més senzill i pot ser arribar a ser aquella persona que somiaves i que temies que no arribaria mai. L’èxit està en cadascú de nosaltres, en el que volem i no en el que els altres volen que fem.

I observeu, observeu molt.