Entren al bar agafats de la mà. Ella, morena i amb uns cabells que li arriben a mitja esquena, sembla no estar gaire contenta d’haver d’empassar-se un partit del Barça que li importa ben poc. Ell, descuidat, amb uns texans amplíssims i unes sabates esportives que sembla que li vagin dues talles grans, es passa l’estona parlant-li de les meravelles de l’equip blaugrana.

Dos avis, amics de tota la vida, parlen a la barra del bar com si s’estiguessin discutint mentre es prenen una copa de conyac. El Barça està a punt de jugar el partit de tornada dels quarts de final de la Champions amb un avantatge de 4-1 al partit d’anada. Sembla impossible però cap d’ells ho veu gaire clar. Un li diu que aquest partit és l’idoni per despistar-se, per relaxar-se i que l’equip acabi pensant que són invencibles. L’altre argumenta que últimament li coses li van massa bé a l’equip i que no és normal, que alguna cosa negativa està a punt de passar.

Però els dos, en el fons, creuen que és impossible que el Barça deixi escapar aquesta eliminatòria i que aquest pessimisme crònic que tenen els barcelonistes és perquè forma part del club, del país i de la nostra història. Ens creiem petits, insignificants i pensem que tot el que fan els altres és molt millor; com si tot el que ve de fora és extraordinari perquè no ho fem nosaltres.

A la taula del costat, la parella d’enamorats es dedica carícies i frases plenes de romanticisme adolescent mentre a la pantalla apareixen anuncis publicitaris. Han passat quaranta-i-cinc minuts i no sembla que l’equip s’hagi contagiat de l’alegria i el nerviosisme que es respira al bar. Al camp, no hi ha motivació, no hi ha entusiasme i es respira un cansament psicològic difícil de canviar. Pocs minuts després, la noia en un cop de geni comença a recriminar-li al seu company un mal entès que han tingut. Ell no entén res, mesura les seves paraules i el seu sentit de l’humor comença a perdre forces quan aixeca la mirada i veu que la Roma acaba de marcar el segon gol.

M’ho miro des de la distància, observo els comportaments de tots quatre, i acabo pensant que aquesta forma vertiginosa que tenen els aficionats al futbol de passar de l’amor a l’odi en pocs minuts –a vegades l’equip era el millor del món i ara semblava que haguessin de perdre la categoria- només és comparable a l’amor adolescent. A aquelles pessigolles a l’estómac, a la inexistent capacitat de concentració quan et sents en un núvol permanent i quan tot gira al voltant de l’altra persona fins a portar-ho a l’exageració. L’amor i el futbol no estan tan llunys de l’altre. Els aficionats al futbol ho viuen com es viu el primer amor. Intensament, apassionadament i ple d’amor o d’odi, segons el resultat del marcador.

Els dos avis –jubilats- estan tensos. Nerviosos. Sense poder creure el que veuen a la pantalla de la televisió. És tanta la seva incredulitat, veient que l’equip és incapaç de comportar-se com un dels millors equips del món i es deixa perdre en noranta minuts tot allò pel qual ha estat admirat durant tants anys, que en la seva conversa acaben barrejant coses que no tenen res a veure amb el futbol. Un d’ells comenta que no recorda l’última vegada que el club de la seva vida havia fet un ridícul tan espantós i, tot seguit, el seu amic li diu que això és exactament el mateix que passa al país. Ell creu que ningú sap què ha de fer i cap a on ha d’anar i que això ajuda a l’adversari, a l’enemic. Segons ell, al futbol i al país, hi ha una por latent que ens bloqueja, ens atura i no ens deixa tirar endavant.

Miren el marcador per comptar els minuts que falten per acabar el partit. Han discutit tanta estona sobre el país i el club que no s’han adonat que l’equip italià ha marcat el tercer. S’ha acabat. S’aixequen de pressa, deixen la copa sobre la taula i marxen sense pagar. Demà será diferent.

Potser és per això que ens agrada tant l’esport i especialment el futbol, perquè ens transporta a uns valors que ens recorden a la infantesa i que alguns ja han oblidat. El futbol ens porta a aquell romanticisme innat que portem a dins, a aquells primers amors que destacaven per la seva intensitat i perquè en un minut es podia passar de l’amor a l’odi. Ho vivim tot tan intensament que és per això que ahir, molts, van anar a dormir amb ràbia i amb molta ira. Ràbia de tenir el millor que es pot tenir, l’indiscutible, i no saber-ho aprofitar. Potser la parella d’adolescent també té l’únic que es necesita per viure feliç i no ho sap gaudir. Potser.