De petita, li agradaven les pel·lícules de Disney. Es passava hores i hores mirant-les si tornar-les a veure per pronunciar en veu alta els diàlegs que ja se sabia de memòria. Ho feia sola. Massa sovint, els seus pares no hi eren, per feina o perquè s’havien acostumat a deixar que els seus fills volessin sols quan encara no s’havien fet persones adultes i no n’havien entès el seu significat.

Tot allò que mirem una vegada darrere l’altra, se’ns posa al cap i pot acabar per condicionar-nos d’una forma totalment inconscient. A ella mai ningú li va explicar que la vida no era com a les pel·lícules Disney i que ni tan sols se li assemblava. Ningú li va dir que no existien els prínceps i que els castells, sovint, acabaven sent de sorra. Tenia pànic a la soledat, a avorrir-se -el gran mal de la nostra societat!- i no tenir ningú a qui abraçar a les nits.

Sempre havia desitjat tenir allò que tenien els seus pares. Joves, moderns, amb moltes il·lusions i sense que les preocupacions els afectessin gaire. Eren tot això però no van ser un bon suport quan era adolescent i quan ni tan sols entenia els seus propis comportaments. Ells marxaven un divendres i ella aprofitava per sortir amb les amigues i per no donar explicacions a ningú. Va començar a sortir de festa molt jove, a acostumar-se a tot allò que feien les noies de la seva edat i a beure, més per obligació o per un convenciment social que per voluntat seva.

Tenia tot el que volia. Desenes d’amigues que li tenien enveja, uns pares que li donaven tota la llibertat que volien i mai li preguntaven a quina hora havia tornat, i una llibertat barrejada amb unes ganes boges de menjar-se el món que elles, les altres, no tenien. Quan va complir la majoria d’edat, els nois passaven per la seva vida sense que ella en recordés el nom. Entraven a casa i el seu pare no gosava preguntar com es deia, amb aquella intuïció que tenen els pares de que ja no tornarien a veure més aquell noi. Que era aigua passada. Tot en ella ho era; una vida fàcil, ràpida, còmoda i sense pensament crític. Perquè havia de reflexionar sobre les seves decisions si aquestes li estaven donant els millors anys de la seva vida?

Ara, deu anys més tard, no sabia el que volia. No es conformava amb res i tot li semblava poca cosa. Poca aventura, poc risc i poques pessigolles a l’estómac. El tenia al seu costat, sí, cada dia però encara no sabia si allò era el que desitjava. Es culpava a si mateixa per aquests pensaments perquè ell feia tot el que ella volia. La tractava com un reina, la portava a la platja els caps de setmana perquè sabia que a ella li agradava, li feia sorpreses de tant en tant per no apagar la rutina diària i fins i tot s’havien canviat de pis perquè ella, en un cop de geni, així ho va voler.

Era fàcil, massa fàcil.

I si, ara, s’estigués adonant que els últims deu o quinze anys ha viscut una vida irreal, que no desitjava? I si s’hagués acostumat a fer, a manar, i no a deixar-se portar pels sentiments? I si tot fos mentida?