Un dels dies més bonics de l’any el vivim cada 23 d’abril. Un dia que dediquem a l’amor, les roses i els llibres –com de bé ens sentiríem si hi dediquéssim molt més temps i esforç als llibres i no ho destinéssim tot a un sol dia!-  i que a la vegada, ens serveix per fer una reivindicació cultural i social del nostre país i d’aquelles tradicions que ens caracteritzen. No obstant, aquest Sant Jordi tenia alguna cosa que el feia diferent. 

La Rambla de Barcelona representava a la perfecció què significa el dia de Sant Jordi. Parades plenes de llibres –dels més mediàtics als que ningú sembla prestar-hi atenció-, autors que signaven –i signàvem- llibres amb les dedicatòries més originals i adolescents embogides esperant que la influencer Laura Escanes els dediqués una petita estona.

Veia tantes persones –especialment, dones- carregades de llibres que em vaig posar a pensar quants llibres compren durant l’any? Quants de nosaltres comprem llibres durant l’any, els llegim i no els destinem a una simple eina de decoració al menjador de casa? Quants dels que ahir anaven carregats de llibres compren un llibre el dia de Sant Jordi i la resta de l’any se n’obliden? L’amor a la cultura i a la lectura s’ha de demostrar sempre i no comprar llibres, simplement, perquè és el que toca.

Estimem la lectura, descobrim nous gèneres, nous escriptors i compartim-la amb els altres. Regalem llibres a aquells que no estan acostumats a llegir d’una forma assídua. Potser els hi farem descobrir un nou món, noves històries i altres maneres de veure la vida. És precisament això el que ens ensenyen els llibres: a endinsar-nos en històries i en personatges completament oposats a nosaltres.

Si aquest Sant Jordi es va caracteritzar per alguna cosa va ser per el color groc. Llaços grocs i roses grogues que compràvem sense preguntar-nos perquè ho fèiem ja que el fet de comprar-les ja explicava moltes coses i moltes de les tristeses que estem vivint. El color groc ha acabat sent la nostra manera de reivindicar-nos contra les injustícies i d’ajudar a aquelles famílies que estan vivint un infern. Aquest 23 d’abril, el Palau de la Generalitat s’ha despertat envoltat de roses grogues. Hi ha reivindicacions que no cal fer-les a través de les paraules i que s’entenen molt més bé amb una simbologia com és la de les roses grogues.

Sant Jordi és un dia feliç, ple d’amor a la cultura, a aquells a qui ens estimem. És una tradició tan nostra que és impossible viure-la d’una altra manera.

Aquest va ser el primer any que vaig gaudir de la diada signant llibres com a escriptora i em vaig adonar del poder que tenen les paraules i de com poden arribar als altres. Sovint, és fàcil pensar que els somnis només són per als altres i que hi ha molta part de sort en el fet que aquests s’acabin fent realitat. No obstant, a vegades la vida pot ser extraordinària i et fa adonar que hi ha persones a l’altre cantó que t’estimen, t’animen i volen escoltar-te, volen llegir-te. Pensava en totes aquestes coses mentre veia dones, ja grans, comprant unes quantes roses grogues i vaig pensar en tots aquells que no ho poden fer. Que no poden regalar una rosa a les seves parelles perquè algú els ha privat d’aquesta llibertat d’una forma totalment injusta i pròpia d’una pel·lícula de por. I sí, em vaig sentir culpable.