El meu pare, de petita, em va inculcar la passió per llegir diaris. No és que ell sigui amant de la lectura però el fet de que cada dia tingués aquest hàbit va fer que amb el temps l’hagués incorporant a la meva vida. Com ell, tinc la costum de llegir el diari sempre per l’última pàgina, per la contraportada. Així, tinc la sensació que vaig de més a menys. De les persones a la política.

Les últimes pàgines dels diaris solen estar dedicades a les persones anònimes que són interessants perquè expliquen alguna cosa de la seva vida que els fa diferents i que, sobretot, fa pensar. És aquest l’objectiu del periodisme, explicar històries. Vivències que, d’una altra manera, ningú sabria que existeixen.

Fa uns dies, la contraportada de La Vanguardia era dedicada a Mo Gawdat, enginyer i autor d’una fórmula matemàtica per viure feliç. Ell explica els seus inicis i com era d’infeliç tenint una feina somiada i una família increïble. Gawdat creu que la vida, l’entorn i la societat ens ensenya a complir objectius equivocats i aprendre habilitats que ens poden portar a l’èxit però que ni ens omplen ni ens fan feliços. És per això que ell diu que només es permet pensaments alegres o útils.

És obvi que veure la vida amb el got mig ple i enfrontant-la d’una forma positiva ens pot ajudar a l’hora de solucionar problemes però això no ens hauria de confondre. Veure la vida d’una forma optimista no farà que patim menys ni que les desgràcies passin de llarg, l’únic que podem canviar és la manera com enfrontem les dificultats. Ens convindria no confondre l’optimisme amb el realisme.

Últimament, hi ha una moda excessiva per veure-ho tot de color rosa i sense enfrontar les coses tal com són, amb la veritat per davant. Hi ha un moviment de risc d’optimisme exagerat, felicitat i èxit on tot és maquillatge perquè amaga la realitat i acaba per enganyar-nos. Sembla que ens hem d’obligar a estar contents i que no podem permetre’ns moments de tristesa. Sembla que la vida més relaxada no es porti i que si no estem durant les vint-i-quatre hores del dia permanentment ocupats, estem perdent el temps. Error, reivindiquem l’avorriment!

Però n’estem preparats? Al nostre voltant, tenim una sèrie d’imputs que, contínuament, no permeten que caiguem en calma o en l’avorriment.

Una altra moda és aquesta on tothom es creu expert en alguna cosa. Això provoca que ens acabem fiant de qualsevol i no acudim a verdaders experts que estan formats i tenen una trajectòria que els avala. Un coach podrà solucionar els nostres problemes o és més adequat que visitem un psicòleg? Qualsevol sabrà ser empàtic, posar-se al nostre lloc i oferir-nos una solució? Ho pot fer qualsevol això de tractar amb les persones?