Ser pagès sempre ha estat una mica mal vist. Històricament, semblava que els que es dedicaven a l’agricultura i la ramaderia era perquè no sabien fer gaire res més. Quan érem petits, recordo perfectament que, a l’escola, quan parlàvem d’això i del que fem a casa, de com cultivem la terra, sovint se’n reien o no hi trobaven cap explicació. Potser el problema d’aquesta societat és que encara hi ha moltíssima gent que no entén què fan els pagesos i per qui treballen. Treballem per la gent i perquè tots puguem tenir una vida saludable.

Ser pagès és respectar la vida, la terra i les persones.

La pagesia sempre ha sigut un dels sectors més menyspreats i oblidats del país. Ser pagès no té recompensa ni vacances ni reconeixement social. Encara hi ha molta gent que no entén que el món de la pagesia no és una feina com qualsevol altra. És vint-i-quatre hores, set dies a la setmana. Un dels grans pilars de la societat són els ramaders. Persones que dediquen la seva vida al camp, que la treballen, que en fan el seu ofici –perquè hem oblidat aquesta gran paraula?- i aconsegueixen que tots els aliments primaris puguin arribar a tothom. Reivindicar el món de la terra és necessari i ho hem de fer per explicar-nos, per fer-nos entendre i transmetre als altres, a qui sigui, que comprar un producte quilòmetre zero no és el mateix que anar a fer la compra al supermercat. Lamentablement, molts encara es pensen que això és el mateix.

Com pretenem que tots puguem viure dignament si no som capaços de donar l’espai i el reconeixement que es mereixen a aquells que treballen la terra i fan que cada dia puguem alimentar-nos?

Fa uns dies, en Jaume Collboni, regidor de l’Ajuntament de Barcelona va decidir donar-nos una mica més d’importància i ho va fer fent una crítica al món de la pagesia i ridiculitzant-nos d’una forma vergonyosa, impròpia d’un polític que se suposa que treballa per a la gent, per al poble.

A ell li diria que no convé ficar-se amb els oficis de pedra picada, els que donen de menjar i amb els que es treballa la terra; amb cap d’ells. També li diria que m’expliqui quin és el límit per decidir quan una feina és honorable i digna i quan una que desconeixes és ridícula i no serveix de res. Qui ho decideix això? No podem tolerar que aquells que no ens coneixen, que són de fora i que mai s’han preocupat pel nostre benestar, ara ens vinguin a donar lliçons sobre la nostra feina.

En Jaume Collboni i molts més no en saben res del sacrifici, de l’esforç, de la incomprensió i de sobreviure com pots econòmicament mentre uns que s’han acostumat a la poltrona, se’n riuen sense que els hi caigui la cara de vergonya. No, no en saps res de la vida, Jaume. No en saps res d’aquells que no han tingut cap padrí i que s’han sobreposat a les adversitats a base de treballar dia sí i dia també. I a pesar de tot això, mai s’han queixat.

Jo vaig créixer a dalt d’un tractor. Jo provinc d’una família que es dedica a la pagesia, me’n sento orgullosíssima i no per això em considero més o menys que els altres. Jo no vaig tenir la infància que, segurament, tots els meus amics han tingut però he tingut altres coses que haurien de ser molt més importants que els diners i la posició social. Un nen ha de ser feliç i se li han de facilitar totes les eines perquè decideixi què vol ser. Potser d’aquesta manera, quan sigui gran, no tindrà prejudicis i respectarà a totes les persones, independentment de la feina que tinguin. Del món urbà i del rural.