Fa uns dies, un empresari que està molt implicat amb el que està passant a Catalunya, m’explicava que especialment les dones ens sentim més properes als presos polítics i al que deuen estar passant perquè tenim més desenvolupada -i la treballem més- la nostra part emocional. Som més sensibles i tenim més capacitat d’empatitzar amb els altres, de posar-nos al seu lloc. I aquesta empatia és més senzilla i fàcil de sentir quan seguim tenint presos polítics a Catalunya.

Sent cert tot això que em deien, em preocupa que aquest fet només se’ns atribueixi a les dones. Si és així, als nens els hi estem dient que no han de treballar la seva part més emocional? Perquè, socialment, està mal vista la intel·ligència emocional?

Després d’aquesta conversa, passejava carrer avall fins arribar a la manifestació que es va fer a Barcelona pels presos polítics. A mitjans de juliol i amb mig país de vacances, la gent va tornar a respondre i va sortir al carrer per enèsima vegada, sense defallir i amb el cap a la presó de Lledoners.

Riuades de gent amb samarretes grogues i amb l’estelada. Famílies al complet. Avis agafats de la mà. Nens saltant com si no entenguessin gaire res. La imatge de la manifestació era preciosa i simbolitzava com ens arribem a estimar aquest país i i la seva gent però, alhora, hi havia cares tristes. Mai com aquesta vegada valia tant la pena sortir al carrer pensant que hi ha persones que fa dies que estan tancades. Aïllades de la realitat i de les seves famílies. Si hi parem a pensar durant un moment, fa feredat.

Ja de nit, quan els carrers estaven solitaris i fred, vaig entrar a la presó de La Model. Dins meu, vaig pensar que no m’hi deixarien entrar i potser això era el millor que em podia passar. La ignorància sovint ens fa tan feliços que preferim no saber quina és la realitat mentre nosaltres tenim una vida còmoda i estable.

L’entrada de la presó estava plena de llaços grocs i de pancartes que recordaven l’U d’Octubre, l’article 155 i els presos polítics. A la recepció de la presó, uns quants joves estaven asseguts al terra mentre al fil musical s’hi escoltaven cançons de Txarango. La imatge semblava pròpia d’una festa de barri d’un dia qualsevol.

L’últim article que vaig escriure sobre els presos és de l’any passat però va bé tornar-lo a repassar per adonar-nos de tot el que està passant i com ho estem suportant.

Tots, en algun moment, hauríem d’entrar a una presó i estar-hi una bona estona. Sense sortir, quedar-nos aturats mirant les cel·les, les dutxes, les sales de vis a vis i el pati. La Model, actualment, és una presó molt descuidada però serveix per adonar-nos que aquells consellers o activistes que ens havíem creuat pel carrer o als que havíem aplaudit en algun míting, ara estan tancats precisament per nosaltres. Per defensar-nos i per fer alçar la veu del poble.

Aquest sentiment fa tanta por que no trobo més paraules per descriure’l.

Quan no has trepitjat mai una presó, tot impressiona i tot se’t remou. Cel·les minúscules, on el poc espai que hi ha és per estirar-te a la llitera o dutxar-te. Res més. Ni un bri de llum. Una petita sala de perruqueria que sembla extreta d’una pel·lícula de terror però encara hi va haver una cosa que em va sorprendre i no precisament a bé: la sala de vis a vis.

Un passadís amb petits raconets a un cantó i l’altre per rebre les visites de familiars, amics o advocats. Un espai minúscul, un petit banc incòmode i un vidre. Aquesta és la imatge de la presó. L’aïllament, la distància tan llarga i a la vegada tan curta. En vaig sortir pensant que tot aquest temps que els han pres, mai ningú els hi tornarà. Ni a ells, ni a les seves parelles i menys als seus fills.