Són molts els terapeutes, educadors i psicòlegs que ens parlen de la zona de confort i de com en podem sortir. La zona de confort és aquell estat de comportament que dominem, que forma part del nostre entorn i que representa pocs riscos per nosaltres. Són molts els que en recomanen sortir d’aquest estat perquè aquest canvi representa atrevir-nos a fer coses que mai haguéssim fet i que ens faran sentir molt millor.

Personalment, penso que aquest discurs està molt bé però que no tothom sap aplicar-se’l per si mateix. No totes les persones actuen de la mateixa manera davant d’un problema o inquietud i és per això que, a vegades, no hem de pensar tant en com podem sortir del nostre espai vital i segur sinó que hem de confiar més amb nosaltres mateixos i amb les nostres capacitats.

Aquest estiu he pres algunes decisions que han canviat i canviaran la meva vida. Quan les vaig prendre, no vaig pensar en si em sentiria segura o si tindria por. Vaig prendre aquestes decisions sabent que em podien sortir bé o no però amb la convicció que és el que vull fer i amb molta confiança. Prendre decisions també m’ha ajudat a veure que una bona decisió i un fet il·lusionant també té la seva part negativa. De tristesa, de deixar coses enrere i d’emprendre nous camins.

Pensava en tot això, fa unes setmanes, quan vaig triar Viena com a destí per les meves vacances. Marxar fora, veure noves cultures i noves maneres de fer, és un dels millors aprenentatges que he fet mai. Em serveix per veure que ningú té la raó absoluta i que, a vegades, donem importància a autèntiques tonteries que comparat amb els desastres que passen al món, no són res. Surts de casa, canvies de país i t’adones que cap cultura és la millor del món i que de totes en podem aprendre.

Només de trepitjar els carrers de Viena, ja em vaig adonar que hi tenim unes grans diferències culturals. Hi regnava una pau, una calma i una serenitat que aquí no hi és de la mateixa manera. És difícil d’explicar si no ho veus i vius en pròpia pell. Persones felices, tranquil·les i sense estridències. La seva cultura és precisament aquesta, la de respectar els espais públics i comuns –perquè són de tots- i de mantenir-los impecablement nets.

No sé quantes vegades, aquí, al matí, hauré sortit a passejar i m’hauré trobat menjar tirat a terra o begudes buides tirades al mig del carrer. Allà, la seva educació i cultura la veuen com una cosa completament normal perquè així els hi ha explicat des de petits. És aquesta la part que vaig envejar. L’única manera que tenim d’aprendre i de veure les nostres mancances és posar-nos en la pell dels altres, mirar-nos al mirall.

No hem de preguntar-nos constantment en si és necessari sortir de la nostra zona de confort i sí que hem de donar més importància a la confiança. En creure-hi. En persistir.