Un hospital de Minnesota (EUA) ha estat notícia aquesta setmana gràcies a una teràpia que pot aconseguir que persones que s’hagin quedat paraplègiques, puguin tornar a caminar. L’estimul·lació elècrica de la medul·la espinal i la fisioteràpia permeten a aquests pacients fer passos amb ajuda d’un cuidador.

La barreja d’aquestes dues tècniques facilita les contraccions musculars i fins i tot permet que aquests malalts es puguin mantenir de peu i tenir un cert equilibri. De fet, aquest és el verdader èxit d’aquest avenç mèdic que hauria de convertir-se en la notícia de l’any. Aquest és el primer cas d’un pacient amb paràlisi completa que aconsegueix fer petits passos per si sol després de patir un accident molt greu. Aquests avenços consisteixen en què el pacient -gràcies a aquesta estimulació- es pot desplaçar amb les dues cames ajudat per un caminador o una cinta de caminar.

Tots nosaltres sabem quines conseqüències pot tenir un accident de moto o de cotxe de certa gravetat però sempre acabem pensant que això no ens passarà a nosaltres. De fet, aquest és el nostre egoisme en tots els àmbits de la vida: ens creiem éssers superiors i assenyalem a aquells que ho passen malament com si buscar culpables fos la única cosa que ens fes sentir millor. Però la vida sovint ens situa en dificultats que mai pensàvem que ens acabarien passant. Ser conscients dels perills i de les conseqüències dels nostres actes serveix per fomentar la empatia, cosa que en general a la societat li falta. La empatia és la única cosa que ens permet ajudar-nos els uns als altres i escoltar en comptes de donar lliçons, com si sempre tinguéssim la raó.

La notícia amb la que encapçalava aquest article pot arribar a ser un avenç mèdic extraordinari. Fins ara, una persona paraplègica sabia que tenia moltes -o nul·les- possibilitats de tornar a caminar. Ara, en canvi, pot posar en dubte aquest fet i saber que potser, algun dia, hi haurà tècniques que realment aconsegueixin que aquests pacients puguin tornar a caminar o fer-ho amb l’ajuda d’una tercera persona.

Tot i així, els investigadors d’aquest estudi es mostren molt prudents amb l’avenç real d’aquestes teràpies. És evident que aquest és només un petit pas en l’avenç de les paràlisis completes però sempre es comença per aquí. Un petit pas ho pot canviar tot. Aquesta notícia la podem transportar a les nostres vides i als nostres problemes. Res ens és fàcil ni ens serà regalat però si ens quedem asseguts al sofà de casa, res canviarà. L’única manera d’aconseguir que les coses canvïin, a nivell personal i/o professional, és provant-ho. Arriscant i abandonant la zona de confort.

Em direu que això no és gens fàcil i que és molt fàcil d’escriure però a l’hora d’aplicar-s’ho, cadascú se sap les seves misèries personals. És veritat, és clar, però també ho és que, a vegades, donar-hi tantes voltes només fa que acabem renunciant a allò que desitgem. A allò que sabem que ens pot fer un bé i que ens convé. Com em va dir fa poc un amic, confieu més en el vostre que en el vostre cap: amb la part racional sempre tindreu temps de confiar-hi.