El món és tan petit que, per gustos o afinitats, acabem coincidint amb persones que estan passant pel mateix que nosaltres. Sovint, és així com es fomenta l’empatia. No us ha passat mai que canvieu de residència o de feina i us trobeu amb unes quantes persones que passen exactament pel mateix que vosaltres? A mi m’ha passat unes quantes vegades i no sé quin significat donar-hi però sí sé que n’hi ha algun. La llei de l’atracció, el destí o, simplement, la màgia de la vida.

Fa unes quantes setmanes, he fet un canvi radical a la meva vida. D’aquells que mai diries que acabaries fent. Ho penses, ho intueixes i ho veus com una cosa llunyana -i possible- però, de cop, PAM!, et sorprèn i no tens temps ni de reflexionar-hi. Passa ràpid, sense avisar. La majoria de vegades és millor que aquestes coses passin de cop i sense esperar-ho, perquè això ens obliga a prendre decisions. Alguns creuen que una decisió s’ha de prendre amb la calma i rumiant-ho durant molt de temps, per tal de no equivocar-nos. I si ens equivoquem, què? Què és el pitjor que ens podria passar?

Quan vivia al poble, veia que a la ciutat hi havia unes grans diferències i que allà no ens entenien com nosaltres tampoc no els enteníem. Pocs quilòmetres però, sovint, les diferències culturals i socials eren molt grans. Som tan egoïstes que tot allò que desconeixem o amb el que no ens sentim còmodes, ho critiquem i ho posem en dubte, com si això ens fes sentir més bé. 

Al poble, les qualitats humanes tenen molta més importància que a la ciutat. No estic dient que a les grans ciutats no hi hagi persones extraordinàries -les mateixes que al poble- però sí que les maneres de fer i de relacionar-se amb els altres, són molt diferents.

Al poble, les relacions personals solen ser més properes. S’ajuden entre ells i, sovint, serveix perquè tothom ho sàpiga tot de tu. On treballes, amb qui comparteixes la vida i perquè fa dos dies que no surts de casa. Tothom es creu amb el dret de dir-te què has de dir i què has de fer. Aquesta part és la que pot arribar a ser més difícil de gestionar. No és agradable i alguns s’hi acostumen més bé que altres com també és veritat que, a la ciutat, passa tot el contrari. Ets una persona qualsevol, passes totalment desapercebut i si et passa alguna cosa, és possible que ningú vingui a salvar-te. Les dues maneres de viure són legítimes, la única diferència ve en com ho enfrontes quan estàs acostumat a viure d’una manera durant més de vint anys.

Jo, que he fet el canvi de poble a ciutat, m’hi he adaptat d’una forma bastant ràpida perquè ja tenia les idees fixes i sabia el que volia. Cada situació és diferent i suposo que si el canvi el fas al revés, de ciutat a poble, no és tan fàcil ni tan senzill. Sóc de les que penso que el procés d’adaptació depèn de cadascú i de com enfronta els canvis. Normalment, els canvis no són tan complicats si els fas amb la persona que estimes i és que tot sembla més senzill si ho fas (ben) acompanyat.